Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga he observat que els tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura coincideixen a expressar un mateix pensament.
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en què uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:
"Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu."
Francina Gili
