dijous, 3 d’abril del 2008

TRES MIRADES A LA IMMUTABLE NATURALESA


Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga he observat que els tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura coincideixen a expressar un mateix pensament.
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en què uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:
"Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu."

Francina Gili

dimarts, 11 de març del 2008

Poemes

Ventures

Mastegant pena
pel carrer del Mig baixen
com taques negres
no trepitgen a terra
amb dol als ulls palpen.

Elisenda

Quedar-me cega
serà estar amb tu per sempre.
Viuré la vida
mirall de tu, pensant-te
els ulls oberts i en fosca.

Respira fondo
decidida s’endinsa
dins un món d’ombres.

Mirada muda
atac profund de dubtes
pena impossible.

Oriol

Mort acceptada
nit de son i neu blanca
corprès l’espera.

Mirada muda
cel fosc amb lluna nova
la mort el troba.

Com llum d’estrelles
la teva veu m’arriba
avui: silencis
galàxies llunyanes
dins d’un cel fosc amb punxes.


Venim de guerres
Tornem de les batalles
Som la desferra.

Pàtria dèbil
Trista lluita d’un poble
La llengua morta.
Serrallac

Picava amb força
al damunt d’una llosa
tota una vida.

Neu al paisatge
criatura de la fosca
per tot callaven.
Va escoltar el silenci
trencat per veus de l’aigua.

Cada vegada
de nit entra el silenci
del meu insomni
quan senti veus llunyanes
jo pensaré en tu, Tina.


La llunyania
ens fa ser com estrelles
dalt del cel punxes.

Covards herois
petjades apressades
per ocultar-se
ànima plena d’ombres
en silenci perpetu.

El temps d’espera
en quietud solemne
somni que volen

Els ulls que ploren
esperança perduda
paraula muda.

Quelcom verdeja
entre els àrids terrossos
catifa estesa
atrapades mirades
muntanyes en onades

Acanalades
aigües de la llacuna
catedral d’homes.


Emboirat oratge
desperta fluent somni
fonament digne.

Canals ombrívols
.................. ric de miratges
raó culte.

Cruels esquerdes
captiven l’origen
esplendor magna.

Temps de silenci
dins meu records que passen
que mai s’obliden.

Amor, silenci
llàgrimes abraçades
això és la vida.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Arran d'Els oficis de Papasseit

La M. Dolors Orobig ha escrit aquest poema dedicat al Jaume Serrallac.

I els picapedrers...
Ells mouen amb les mans rasposes,
pedres compactes, dures,
que esdevenen amb els tocs
de l'escarpa i el martell
creus de calvari,
communidors per beneir el terme.

S'enfarinen treballant, mans i cara.
Planten grans lloses que fan de terme
de les propietats rurals.

Canten amb joia a la feina,
fent palanca .................. roques grosses.
Són aprenents des de ben xics,
d'un ofici tan antic com
llauradors de làpides.

Passen inadvertits com els verdums.
Granen pregàries amb olors del passat.
Epitafis, coloms una mica ensucrats;
i aquelles paraules fondes
inserides a la làpida:

"Rosa Esplaniu Carmaniu
1939 - 1959
Tenia el cor net i gran
com el Montsent"

Haikús

Trossets de vida
enllaçats de llums i ombres.
Polifonia

Núria

Remor callada
Pel Joanet Ventura
Prega el Pamano.

Maite

Canten els monjos
l'església en silenci.
La mare plora.

Trencant el somni
passejaré com lladre
buscant la vida.

La nit glaçada
paisatge que somia
llençols de boira.

Cap nom a terra
cap làpida llegíem.
Nits estrellades.

De pietosa
n'és el millor paisatge
la boira freda.

Cap nom a terra
durant les nits serenes
dolça glaçada.

La fusta noble
cap als secrets portava
perfums d'espígol.

Caminant sola
emportant-se la pena.
Se'n va la Tina.

Papers estripa.
Il·lusions trencades.
Impacient Tina.

Temps de murmuri
ritme de sol i lluna
entre els dits passa.

Ulls blaus d'un home
mans de pols impregnades
la roba bruta.

dissabte, 16 de febrer del 2008

Portades de les traduccions de les Veus del Pamano

" La feina de traductor és com la dels escultors de les catedrals, que feien motllures, gàrgoles i escultures que quedaven suspeses allà on, llevat dels coloms, ningú no podia adonar-se de la filigrana feta. "Treballem per a Déu", diu que deien." "La força de la poesia (i la prosa d'una novel·la) és tan profunda i fràgil alhora que, en el trasllat, es pot haver evaporat: el traductor n'ha de recompondre el perfum. Quanta responsabilitat ha de sentir el traductor davant del text que ha de recrear i transportar"

Jaume Cabré Avui, 3-1-2008

Haikús

Un deix solemne
campanes reposades
amb to de queixa.

El somni plana
entabanat de núvols
que no esbrino.

La llum arriba
d'una estrella llunyana
i ens acarona.

L'última data
que escrivia en sa vida
al cafè es veia.

Alumnes del matí

Tankas

Escales grises
el fred de l'esplanada
llum del capvespre
no podia amb paraules
abastar la tristesa.

Reposa, maqui,
a nou pams sota terra
vida segada.
El lluitador de somnis
per sempre a casa seva.

Alumnes de la tarda

Haikús

Llençol de boira
amb tu només pu viure:
concepte i somni.

No puc entendre't
no hi estic obligada
però sí a acceptar-te

Sentint la fressa
de l'aigua del Pamano
mor Bibiana.

Sense cap llosa
al pati de sa casa
dorm el Ventura.

Alumnes de la tarda

dimarts, 12 de febrer del 2008

Tanka

Temps de murmuri
visc a ritme la vida
que pels dits passa.
Ritme de sol i lluna
engranatges de vida.

Haikús

Temps de murmuri
visc a ritme de vida
que entre els dits passa.

Pels dits s'escola
ritme de sol i lluna
el temps que passa.

Antic rellotge
campanades profundes
la suau aroma

El fred cobria
de llençols temorosos
les emboirades

Sender d'estrelles
a la terra poguéssiu
fer nits serenes.

dimecres, 2 de gener del 2008

Pensaments a la tomba d'en Joan Ventura

"En Serrallac va furgar en una gaveta vella que tenia vora el mur i en va treure uns pensaments frescos, de color groc de vida i blau intens de cel i els va plantar a la terra acabada de remoure sabent que al senyor Valentí, si aquest li cridava l'atenció per aquella manifestació floral inapropiada, li havia de dir que escolti, que jo em passo tot lo dia al taller, no sé si m'entén."

Les veus del Pamano

Haikús sobre Les veus del Pamano, lliçó 11

Poble i silenci
nit que desvetlla somnis
crits, roncs i enveges.

Fugaç estrella
un desig impossible
que al cel pintava.

Bola rodona
a la mà de la Verge
els corcs pasturen.

Els contrabandistes
Dur camí nostre
cel sense cap estrella
ruta, silenci.

Glops de silenci
tot el poble a les fosques.
Dorm el Pamano

L'aigua es revolta
de la mort portadora.
Canta el Pamano.

Veus cantarines
de la mort portadores.
Plora el Pamano.

Alumnes del Taller de lectura i escriptura

El mapa dels indrets de Les veus del Pamano

La Fina Gerontina ens ha dut una revista de serveis de la comarca. A classe, la Maite Cobes ha suggerit de col·locar un paper vegetal damunt d'aquest mapa per poder assenyalar els indrets on transcorre la novel·la. Tothom hi ha estat d'acord. Ho farem.

Un cuc de terra – Picarol (Apel·les Mestres – Xavier Ribalta)

Aquest poema d’Apel·les Mestres el dediquem al Gasull, al Jacinto, al Targa i a tots els homes que estaven enamorats de l’Elisenda i que no van aconseguir ni una mica d’afecte per part d’ella. L’Elisenda els ignorava com si fossin cucs de terra.

Un cuc de terra,
un pobre cuc,
va enamorar-se d’una estrella.
Ell era un cuc farut faixut,
ella era tota meravella.
El miserable, per l’atzar,
va aixecar els ulls una vesprada,
a baix la terra era un fangar,
a dalt la volta era estrellada.

Ai larió, ai larió
riu-te’n si vols de la cançó,
que a mi no em fa riure, no.

Entre tant d’astre pampalluc,
entre el lluir de tanta estrella,
n’hi havia una que al pobre cuc,
va ja semblar-li la més bella.

Ai larió, ai larió,
riu-te’n si vols de la cançó,
que a mi no em fa riure, no.

Tota joiosa i resplendent
va seguir el curs l’hermosa estrella
ignorant sempre, eternament,
que hi hagués un cuc que ha mort per ella.

Haikús sobre Les veus del Pamano, lliçó 10

Encatifaven
el poble sense presses
volves cansades.

Volves cansades
ballaven sense pressa,
encatifaven.

La neu cansada
encatifava el poble,
ben trista i freda.

Tot és silenci
la neu emblanquinava
totes les coses.

El monestir ample,
la vida sepultada:
bufades d’aire.

La vida amarga
amb tan llargues esperes
tristors al poble.

Tots a les fosques
als refugiats dóna
sopa calenta.

Nenes callades
molta por als ulls i amb trenes.
Por dalt les golfes

Durs ulls lluïa
la senyora Ventura
per la mortalla.

Alumnes del Taller de lectura i escriptura

Haikús sobre Les veus del Pamano, lliçó 9

Oriol Fontelles
La teva vida
cap dins aquella capsa:
és ben guardada.

Infants de Torena
Els nens que ploren
en la nit estrellada
somnien l’alba.

Oriol, un maqui
Jo, solitari,
la foscor m’acompanya.
Lluna glaçada

I sense anar-se’n
arribava en silenci,
la melangia.

Madona Rosa
noia tan jove i mare,
vida trencada

La teva cara
infon llum a la sala.
Bellesa clara.

Al cel reganava
de la mort portadora,
nit estelada.

La carta de la Pilar
Al foc cremaven
memòries ingrates:
la teva carta

Des de Pedralbes
Puntets caminen
carretejant les vides
a les espatlles

Filla de l’Oriol
La mà tan blanca
només perquè és la teva
em sembla bella

La feixa d’en Sebastià
Foscor a la Feixa
en Joanet Ventura
els horrors plora.

Enlluernada
per la tarda indecisa,
la tarda freda.

Alumnes del Taller de lectura i escriptura

Cançó: Els contrabandistes

"Va ser una setmana de tragí, sense dormir, filla, fent de guia per les antigues rutes dels contrabandistes que el tinent Marcó m’havia ensenyat"

Les veus del Pamano

Capítol 27 de Les veus del Pamano, la riera de Montardit

Fotografia de Fina Gerontina

" Els disset nens de segon, que s'havien passat una estona recollint còdols de riu, s'havien anat situant al voltant seu disposats a la fotografia prèvia a la cerimònia de llançar l'ampolla amb el missatge que, amb una mica de sort, havia d'arribar als nens de segon de l'escola de Ribera de Montardit, tres quilòmetres aigua avall..."

Les veus del Pamano

Tercera part de Les veus del Pamano: ESTRELLES COM PUNXES

La tercera part de la novel•la: “Estrelles com punxes” comença amb una cita del poeta Jordi Pàmias. La M. Dolors Orobig ha trobat el poema del qual s’ha extret. Precisament d’aquesta cita a la classe se n’havien fet moltes interpretacions i, ara, la poesia us dóna la raó.

Temps fonedís

La mort. Un rostre humà velat.
Una pissarra que s’esborra.
L’escàndol d’un silenci definitiu, segur.
Ulls aclucats. Arrugues
que es desdibuixen. Un polsim de guix,
que vola quan Déu passa l’esborrador... Silenci

Jordi Pàmias
Narcís i l’altre Ed. 62 Empúries



Al taller de lectura i escriptura: Passió pel llenguatge que imparteix la professora M. Dolors Vinyoles, treballem l'escriptor Jaume Cabré autor del llibre LES VEUS DEL PAMANO. Fem comprensió i reflexió de text. Dictat, lèxic, comprensió de text, haikús col·lectius de cada capítol, i escoltem una cançó, que pot entroncar amb situacions que surten al llarg del llibre. La pàgina núm. 201, de la tercera part del capitol titulat ESTRELLES COM PUNXES, porta una cita del poeta Jordi Pàmias, que diu ...”Un polsim de guix, que vola quan Déu passa l'esborrador...”

El Jordi Pàmias, a qui tracto i conec de fa anys perquè és fill de Guissona, passa temporades a la comarca de la Segarra. Podria dir-ne sense exagerar gens que és un d'aquells individus extraordinaris: treballador, que du dins del cor el batec de la terra, l'espurna de l'observació, la fidelitat a les arrels, i al país. A la teuleria CANA, del seu bon amic d'infància Robert, hi ha versos del poeta, fixats a la façana, que l’Aniceta transcriu en velles rajoles, cuites al forn -- ara apagat- La façana de la casa decorada de rajols nobles traspua sentiments, sensacions viscudes, oferint a qui vol llegir-lo aquest tresor de les paraules .

Cada any al mes de maig el divendres següent a la "Bacanal Romana”, la festa de la Iesso Roman que se celebra a la vila de Guissona, cap al tard ens apleguem una colla de persones a l'antiga teuleria. La condició indispensable és portar alguna menja, i quatre poemes per a llegir-los en grup. Sota la noguera del patí, quan la marinada afua la calor del dia, fem lectures triades per cadascú dels assistents. En Jordi Pàmias, ens obsequia amb poemes inèdits o bé d'altres dels seus llibres publicats que de ben segur li són inoblidables, i una vegada dits, ja ens pertanyen a tots.

La veu, el to, la cadència i musicalitat de les paraules, saber-ne poc o molt de donar expressió a la lectura; començar amb bona veu, i acabar llegint fluixet, com un fil esprimatxat de veu, tant se val!, perquè les ganes de fer-nos escoltar totes i tots les hi posem sobradament.

I retorno al fil que havia encetat parlant del llibre LES VEUS DEL PAMANO d'en JAUME CABRÉ. Telefono al Jordi Pàmias a Lleida, perquè ens comenti el fet d'aquesta cita, transcrita al llibre d'en Jaume Cabré.

TEMPS FONEDÍS
La mort. Un rostre humà velat.Una pissarra que s'esborra.L'escàndol d'un silenci definitiu, segur.Ulls aclucats. Arrugues Que es desdibuixen. Un polsim de guix,que vola quan Déu passa l'esborrador ...Silenci.

Així doncs, en Jordi Pàmies m’explica que l’esmentada cita pertany al seu llibre de poemes "NARCÍS I L'ALTRE". El títol d’aquest llibre planteja el conflicte d'ordre existencial i metafísic. L'opció entre dues formes de vida la d'Ulisses -Narcís, orgullós i arrogant, o Filènon -- i Baucis, que oferien la casa als déus desconeguts.
El llibre s’obre -- en un poema- "ATZAR"i es tanca amb "INCERTA VIDA", perquè tots compartim l'atzar de la vida. Nota; el dia 23 de gener a la casa del llibre del Passeig de Gràcia, el poeta gallec Xulio Ricardo Trigo , presentarà l'últim llibre que ha escrit Jordi Pàmias "PROSES POÈTIQUES- exercicis de prosa lliure escrits a Guissona. En preparació: - DIETARI DELS ANYS 60 – des de la foscor - editorial Perifèria edicions.

M. Dolors Orobitg Santamaria

dimarts, 27 de novembre del 2007

Haikús col·lectius sobre Les veus del Pamano, lliçó 8

Un ramell duia
de flors acolorides
ben garbellades.

Blau intensíssim
d'un color groc de vida:
pensaments nostres.

Flors garbellades
tristes i acolorides:
delicadesa.

Alumnes del Taller de lectura i escriptura

Els primers haikús del curs inspirats en les Veus del Pamano

Haikú 1
Sense parar-se
lentament avançava
el vell rellotge.

Haikú 2
Per les escletxes
silenciosa entres
lluna glaçada.

Haikú 3
Tots recordaven
quan els morts per la guerra
al cor guardaven

Haikú 4
Trenquem les armes
ells no volien guerres
pau somiaven

Haikú 5
Dues llampades
van ferir la nit negra:
fredor i silenci

Haikú 6
La meva carta
és la llum d’una estrella
que potser és morta.

Haikú 7
Rellotge noble
que als estadants recordes
que el temps no torna.

Haikú 8
Llum d’una estrella,
quan als teus ulls arriba
potser ja és morta.

Alumnes del Taller de lectura i escriptura

diumenge, 25 de novembre del 2007

Dos anònims Lliçó 9


Lletra i música d'Ovidi Montllor
Cantada per Maria del Mar Bonet

A la cançó al damunt de la tomba hi canta un esparver, a la novel·la hi ha un verdum. L'esparver maleeix les guerres. El verdum ens fa intuir què és la poesia. I el colom que dibuixa en Serrallac, amb el bec escriu el nom de l'Oriol Fontelles a la tomba. El batlle és el Valentí Targa. Les penes són les de les Venturetes, del Marcó, de la Rosa, de l'Oriol...

Al damunt de la tomba

Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent;
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!

L'enramada

Ja m'agafen i me'n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t'hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d'on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.

Ovidi Montllor

lluís llach

Les veus del Pamano - Escola de la Dona

És el tercer curs que a l'Escola de la Dona treballem la novel·la Les veus del Pamano de Jaumé Cabré. L'objectiu d'aquest bloc és que l'alumnat pugui mostrar comentaris i reflexions sobre aquesta novel·la que ha captivat tres generacions d'alumnes.